Bla Bla

PRIMER PREMI
«Nostàlgia» de Nicolau Poncell Garcia

Amb la mirada hivernal perduda a l’horitzó, estenent llençols com veles blanques en un terrat, la bella Flora anhela la jove que salpà, en una nau de veles blanques com llençols, un dia de primavera.

 

SEGON PREMI
«Llaminera» de Maria Montserrat Morera Parramon

En un terrat, la bella Flora mirava de cua d’ull la roba estesa al balcó del veí. Quin tanga més petit per al somiat culet de xocolata! Com li agradaria veure com se’l treia davant del mirall.

 

TERCER PREMI
«Mare Tarada» de Mireia Rubio Molín

-En un terrat, la bella Flora…
-Quina és l’abella Flora mama, aquella del jardí?
-No, fill. Aquesta es pentina en un terrat i li he de fer un relat. Cosa de Tarats…!

 

 

La Cristina Garcia, membre del jurat del concurs de microcontes d’enguany, vol compartir amb vosaltres aquestes paraules:

L’enhorabona, guanyadors. L’enhorabona, microcontistes, tots.

Sempre he pensat que escriure un microconte és un desafiament, una gran prova d’habilitat. Gairebé com un truc de màgia: davant d’un bon microconte, el lector es troba davant d’un món extraordinari que el sorprèn i que li provoca un munt d’interrogants.

Un microconte és una habitació minúscula farcida de mobles que, estratègicament col·locats, provoquen sensació d’amplitud i d’horitzó. Un bon microconte hauria d’inquietar, divertir, emocionar. No ens hauria de deixar indiferents, això mai.

Els tres textos guanyadors congreguen elements indispensables en l’art del microconte: el lirisme, l’humor i el joc.

“Nostàlgia”, de Nicolau Poncell, és molt evocatiu i té un cert aire de llegenda. Aquí el llençol és una pantalla del present que ens porta cap a un moment enyorat i congelat en el temps.

“Llaminera”, de M. Montserrat Morera, ens parla de desitjos encesos en terrats veïns i de l’extrema sensualitat de l’humor i la imaginació.

“Mare Tarda”, de Mireia Rubio, afegeix sàviament un element teatral al microconte i ens recorda que el llenguatge mateix és el motor de l’escriptura.

Felicitats a tots tres una altra vegada, i moltíssimes gràcies a l’organització per comptar amb mi com a jurat junt amb la Natza Farré.

Ja ho sabeu: l’extensió no importa, el microconte és immens. Segur que, des d’un terrat, la bella Flora ha agraït poder viure totes aquestes vides.

 

https://www.facebook.com/BlaBla.festivaldecontes/

bla bla

 

Posted in General | Leave a comment

Insereixi una moneda

Havia arribat d’hora a l’estació i faltaven vint minuts perquè passés el tren, no duia ni un llibre ni un bloc per prendre notes, al matí m’havia descuidat la cartera a casa, no tenia ni una trista propaganda per entretenir-me i encara no existien els telèfons mòbils, així que em dedicava a badar. Els anuncis de les parets, que sempre eren els mateixos, me’ls coneixia de memòria perquè cada dia hi passava dues vegades. Observar la gent acostumava a distreure’m, tot i que la majoria era la mateixa de cada dia, però en aquell moment em feia més nosa que servei. Llavors vaig veure una màquina nova, penjada en un racó a la paret de l’andana de l’altre costat i, com que tenia temps, vaig decidir acostar-mi. Vaig caminar cap a l’extrem de l’estació, vaig enfilar les escales que creuaven les vies per dalt i vaig baixar a l’altre costat. Vaig anar fins l’altre extrem de l’andana, on era la màquina, i la vaig observar amb curiositat.

Era una màquina del tot anodina, d’aparença metàl·lica, de color gris fosc, sense cap símbol, ni cap rètol, ni indicació de la seva utilitat. Tenia dues ranures al mig, centrades, una vertical, l’altra horitzontal a sota. Jo me la mirava com un estaquirot: era una presa de pèl. M’hi vaig estar palplantat durant uns quants minuts, ignorant les mirades dels estranys que m’envoltaven, com si pogués arribar a endevinar què coi era, per a què coi servia. Al final vaig decidir que no calia que hi perdés més el temps i llavors va ser quan és va encendre una petita pantalla, que havia estat del tot camuflada, sobre les ranures, al gris de la màquina, que deia: dipositi una moneda. Vaja, vaig pensar, sembla que m’ha endevinat les intencions, no vol que marxi. Però, per què hi hauria de ficar cap moneda? si no sabia per a què servia. I vet aquí que, d’alguna manera, vaig posar la mà a la butxaca, vaig treure una moneda qualsevol i la vaig tirar a la ranura vertical. Va sortit un paperet per la ranura horitzontal, que s’hi va quedar penjant mig cargolat, el vaig agafar i me’l vaig mirar: Has tingut un cop de sort, deia el paper. A l’acte vaig sentir com un tren parava a la meva esquena i s’obrien les portes, em vaig girar i el tren era a l’altre costat de les vies, era el meu! Vaig arrencar a córrer per l’andana, però estava atapeïda de gent i no era fàcil, vaig pujar els esglaons de dos en dos i, quan encara no era a dalt de tot, el tren va marxar.

Baixava les escales a poc a poc, abatut, pensant, has tingut un cop de sort, sí i tant, quina sort que he tingut, sí! Quan vaig arribar a l’andana, ja s’havia buidat dels passatgers que havia descarregat el tren, estava sol i faltava una hora ben bona per al següent tren. Vaig seure en un dels bancs encastats a la pared enrajolada, amb aquelles rajoles quadrades d’un pam, de color blanc sempre brut. Coi de màquina, semblava que se’n fotia de mi, allà a l’altra andana que ara també era ben buida. Sols, ella i jo, un a cada extrem de l’estació, així passava el temps esperant el següent tren, la ràbia que em feia la màquina no em permetia resignar-me. Al cap d’una estona, potser mitja hora, va aparèixer un treballador dels ferrocarrils i va venir directament cap a mi. Hauria d’acompanyar-me, em va dir, no passarà cap més tren avui, la línia està tancada. Quanta sort que tinc: què faré ara! vaig pensar mentre li preguntava, com pot ser això? El tren que ha passat abans ha descarrilat, em va contestar. De reüll, tot sortint de l’estació, em va semblar veure la màquina somriure i desaparèixer.

Posted in contes, General, Narracions, Prosa | Leave a comment