Tot i sentir calor una sensació de fred als genolls l’ha despertat a les cinc de la matinada. Primer no n’ha fet cas però al cap d’una estona ha notat una lleugera pressió a la bufeta i, tot i intentar també no fer-ne cas, ha acabat aixecant-se del llit per anar al bater. S’ha passejat nu pel pis, també tenia sed i ha anat fins la cuina i altre cop cap al quarto a l’altra punta. S’ha tornat a ficar cansat i amb son al llit, però no ha trobat la postura i seguia tenint la sensació de fred als genolls. Ha buidat el cap de pensaments però no n’hi ha hagut prou i ha decidit llegir una estona com acostuma ha fer quan li costa una mica dormir, ha acabat un conte que tenia a mitges i n’ha llegit un altre i, quan les parpelles li pesaven altre cop, ha pensat que ja podria adormir-se, així que ha apagat el llum i s’ha estirat tot intentant no desmanegar gaire el llençol de sota. S’ha girat del costat esquerra procurant posar bé el coll per no empitjorar la contractura, que tot just ha passat la primera sessió de fisioteràpia i a la que no fa cap favor llegint al llit amb la esquena corbada i el coll lleugerament forçat; per més que provi de no fer-ho. Al cap d’una estona s’ha girat de l’altre costat amb les mateixes precaucions que l’experiència li aconsella prendre i ha seguit fent veure que s’adormiria aviat i fins i tot ha fet alguna capcinada, però ha estat debades. La sensació als genolls persistia i ha decidit aixecar-se i tirar per sobre el llençol un edredó lleuger que tenia en una cadira als peus del llit justament per si tenia fred i, altre cop al llit, ha començat a suar lleugerament sense acabar de perdre la sensació de fred als genolls i no ha tardat gaire en tornar-se ha incorporar, encendre el llum i agafar un altre llibre que feia dies que tenia a la tauleta i que feia dies que s’havia endut de vacances i havia tornat amb tot just una ullada a la primera pàgina. Abans d’obrir el “Daodejing”, s’ha rendit a la evidència que a tres quarts de set del matí ja no s’adormiria i menys encara havent d’estar llevat a quarts de vuit, així que se l’ha pres seriosament i ha començat per la introducció de “El llibre del ‘dao’ i del ‘de’”, llibre que tenia com a part d’una col·lecció que la seva curiositat li havia fet atresorar, com tants d’altres que no havia llegit, i que inicialment li havia semblat massa feixuc per a ell o poc lúdic.
I, així, l’insomni l’ha iniciat en el descobriment una de les parts fonamentals de la filosofia xinesa i un dels primers pensaments que li han vingut al cap llegint la introducció és que podia haver-hi alguna relació amb un concepte que recordava vagament sobre mecànica quàntica, allò de que no és pot fer una observació precisa perquè l’observador modifica el resultat amb la seva presència, el principi d’incertesa d’Heisenberg, i el concepte del dao constant.
I llavors la seva ment ha començat a divagar amb qüestions filosòfiques sobre la realitat i la percepció de la realitat paral·leles a qüestions científiques. I ha pensat que el que podem anomenar no és la realitat, si no una part o una aproximació. El que podem mesurar no és la realitat si no una part o una aproximació. I llavors anem a parar a l’axioma aquell de que cada resposta ens porta deu preguntes. I se li ha acudit que no podem trobar la felicitat en les respostes, però podríem trobar-la en les preguntes. Ser feliços per que som curiosos independentment dels resultats. El Dao es pot conèixer però no es pot definir. Només se que no se res. Així la cursa per saber i conèixer ens serveix per donar noms a les coses: i fins que no tenen nom no existeixen, però això no las fa més reals, ni fa més irreals aquelles a les que encara no hem posat nom; però ens empeny endavant sense aturador: és el progrés. I no en tenim el control d’aquesta accelerada fugida endavant, ni que algú pugui pensar que sap el que fa, el progrés ens empeny i ens tiba. Penseu, es pregunta, si potser hi havia algú fa cent anys que pogués pensar que el món seria com és ara i si algú pot imaginar com serà el món d’aquí deu anys. Només aquell que coneix el Dao constant, però aquest no farà res. Si jo tinc una intuïció del que és o penso que ho se o m’imagino que ho se i ni que ho sabés amb tota certesa, no ho puc definir amb paraules i si ho faig no ho és. Segur que la realitat és com és, però no podem saber com és, només sabem que estem condemnats a ser-ne part i a l’hora a córrer perseguint-ne el coneixement. Podria ser que estiguéssim atrapats en una paradoxa, però dubto que pugi ser cert més que com una aproximació pel sol fet d’haver-ho plantejat. I la felicitat no cal buscar-la, ja la tenim, només cal saber reconèixer-la, però potser estem envoltats de massa preguntes, potser totes les preguntes són equivocades quan es tracta de la felicitat. I en aquest punt se li ha començat a dibuixar un somriure mentre a l’estomac se li obria un forat, així que ha deixat el llibre i la filosofia per un altre moment i s’ha aixecat per esmorzar.
No. Ja mai més no hi haurà treva. El progrés ha esvaït totes les esperances, no les petites, quotidianes i personals… les altres, pensa, mentre prepara el cafè amb llet i el suc de taronja i desembolica un parell de magdalenes.
