Penso per a no pensar. Quan era molt més jove pensava per a arribar a algun lloc, ara no vull arribar enlloc. Només espero, m’agradaria, que la màgia existís i un dia, com per art de màgia, trobés totes les respostes a totes les preguntes que no em faig mai i sobre les que no penso gens. No m’interessa l’estructura de l’univers, ni la naturalesa de l’ésser humà, ni arribar a saber si algun dia el futur albirarà una clara esperança. Però, per un cas, espero viure molts anys tants com mil, o vint, o cent cinquanta… Si quan (era molt més jove) volia viure molt i molt, només per saber a on érem capaços d’arribar; i em mirava el demà amb esperança i, fins i tot il·lusió; ara, potser amb els ulls cansats i amb, certa, menys il·lusió, segueixo esperant veure a on som capaços d’arribar. I com que el camí és llarg i feixuc, i lent, segueixo esperant viure molts anys, ni que em cansin: perquè sento molta curiositat! I si em morís demà, hauria de tornar passat demà. En realitat, tot això vol dir que, encara confio en la humanitat i crec que, d’alguna manera, sabrem fer un món millor.

Tweet