El primer símptoma que li va aparèixer del TAR, tot i que llavors el seu pare encara no sabia ni què era -ho havien de diagnosticar els metges anys més tard-, va ser aquell dia que, atret pel soroll d’uns cops al menjador, va trobar el seu fill encastat a la paret, amb el nas aixafat i picant-hi de peus com si caminés per travessar-la. El seu pare era de caràcter amable, difícilment s’alterava per res i possiblement no trobaríem una sola persona al món que pogués dir que l’havia vist fora de polleguera. Així que, per sort, va reaccionar de la millor manera possible i, potser també, de l’única que era capaç: se li va acostar tranquil·lament i el va cridar amb tendresa pel seu nom, Màrius què tens?, tot posant-li suaument les mans a les espatlles, et faràs mal, va afegir tibant-lo suaument, tot apartant-lo de la paret i fent-lo girar, el Màrius s’aturà quan el va abraçar paternalment, et faràs mal.

Va costar més que el Màrius expliqués perquè volia travessar la paret que no pas arreglar els desperfectes que hi havia produït. Però al final, al cap de pocs dies, tot pelant pèsols a la cuina amb la seva mare, ho va deixar anar; mamà, la porta del carrer hauria de ser al menjador. Ella va intentar explicar-li que les portes d’entrada són al rebedor, que per això existeixen i són complementaris rebedor i porta d’entrada, i que no es poden anar posant portes al primer lloc on ens vingui de gust. En Màrius ja no va dir res més aquell dia. I la mare es va quedar pensativa, recordant quan era un nadó i el contemplava dormint al bressol, preguntant-se què se’n faria d’aquella preciositat que havia dut al món. De vegades, quan el seu home la trobava mirant el nen al bressol, l’hi comentava: què serà de gran? Ell sempre contestava, esperem que sigui un home de bé i no es fiqui en embolics; com ell mateix, que literalment no havia trencat mai un plat. Al cap dels anys, quan els metges van estudiar el cas, van arribar a la conclusió que l’origen del TAR es trobava en aquells moments; en Màrius ho sentia, evidentment sense entendre-ho, i se li anava gravant al subconscient, que des de llavors no va parar de barrinar pel seu compte.

Amb els anys, episodis com aquest, es van anar repetint i va ser per això, i perquè la seva mare estava amoïnada, que van decidir, contra el criteri del pare -que pensava que no calia exagerar-, que el durien al metge, només per si de cas. El pediatra, home pacient i d’ordre, fet d’una fusta semblant a la del pare i, tot s’ha de dir, a la de tots els homes d’aquella època, tampoc no hi va donar gaire importància, i va tranquil·litzar la mare dient-li que aquells estranys episodis no ho eren tant; si no més aviat coses de criatures. I tot plegat podria haver quedat així, si no hagués estat perquè, al cap de poc, van aparèixer a la consulta uns altres pares amb un altre nen, amb un cas semblant. I no només això; va començar un degoteig de casos que el van obligar a avisar el cap del centre d’atenció primaria i aquest, que era un home prudent, més prudent que els altres encara -com més amunt més prudents eren els homes-, va avisar el ministeri de salut pública i benestar social, que tan eficientment vetllava pel confort físic i mental de tota la població.

D’aquesta manera, el cas va començar a ser estudiat per experts de tota mena i va a acabar diagnosticat com a Trastorn d’Acceptació de la Realitat o TAR. El trastorn, de manera progressiva, es va anar estenent entre els infants. I quan van començar a sospitar que s’havia declarat una epidèmia, amb eficaç precaució, els tècnics del ministeri van informar oficialment el govern. Llavors, però, ja era massa tard, perquè no tenien ni la més remota idea de què podien fer-hi i, sobretot perquè, a aquelles alçades, a totes les cases on hi havia nens, hi hi havia portes del carrer al menjador, tant se val on fos de la casa el menjador. I el govern s’ensumà que s’estava produint un daltabaix inevitable i de conseqüències imprevisibles.

Tweet