L’escriptor, assegut a la cadira giratòria de color vermell, davant la taula de l’estudi, les mans al teclat de l’ordinador i enfrontat al monitor amb un full de Word en blanc, mirava d’aclarir les idees, mirava de decidir com continuar; pentinava el gat. Qui el gat pentina anys empeny, es va dir, sabent instintivament que no era així la dita. Qui no te feina te temps; i qui te temps els dies passa i qui no en te també: si el temps no passa ens morim: clic, fosa a negre, silenci. Tenia a la protagonista, de fet només un dels personatges, ajaguda al llit de l’hospital, començant a albirar perquè hi era en aquell llit, però sense recordar gairebé res de la seva vida; tot just acabant de recordar el moment de l’accident, res més… I va pensar que cap dels personatges tenia nom, ho havia fet expressament, però també podia ben ser que si en tinguessin fossin menys escàpols, adquirissin més personalitat i s’anessin manifestant espontàniament, amb més fluïdesa. De fet tampoc havia decidit que no tindrien nom, era així i prou; també podria ser d’una altra manera. Però quina mandra començar a buscar-los-hi noms! Perquè havien de ser noms adients, no els hi serviria qualsevol i, al batejar-los de grans, el nom s’hauria d’adaptar a la personalitat i no pas, com acostuma a passar, al rebés. De totes maneres això no li solucionava el problema a la noia de l’hospital, ella patia amnèsia i tampoc havien pogut identificar-la, encara. Ordena’t el cap o ves a pentinar el gat, es va dir l’escriptor abans de deixar-ho per una altra estona: tinc gana va rondinar el seu estomac…
