Qui m’havia de dir que em trobaria on sóc per culpa del trepa d’en Martínez, que s’esplaiava posant entrebancs a tot el que jo feia a l’oficina, em prenia les idees i em feia quedar com un idiota davant del cap. L’hauria escanyat; de fet, com més anava més ràbia em feia i la cosa anava empitjorant cada dia. M’havia d’esforçar per no atropellar-lo amb el cotxe, com havia imaginat tantes vegades: m’esperava a prop de la feina i quan arribava, pitjava a fons i l’estampava contra el seu cos. Després, pujava a l’oficina més tranquil que mai. Però, per no arribar a aquests extrems o d’altres que se’m passaven pel cap, com ara regalar-li una ampolla de whisky emmetzinada o incriminar-lo en algun assumpte ben tèrbol que segurament se m’hauria girat en contra perquè aquesta era la seva especialitat, un dia vaig aconseguir una foto seva i vaig passar per la botiga d’esports a comprar una diana i uns dards.

Durant una temporada, em vaig entretenir fent punteria amb els dards a la foto d’en Martínez clavada a la diana, concentrant la meva fúria fins que vaig ser capaç d’encertar-li qualsevol lloc que triés de la seva cara sense fallar mai. Vaig haver de reposar la fotografia moltes vegades perquè la intensitat dels meus atacs la destrossava en un tres i no res, però així m’estalviava caure en la temptació de dur-los a l’oficina i fer punteria en l’original mateix: abans que se n’adonés, s’hauria quedat sense ulls. De fet, en les meves fantasies passava altre cop per la botiga d’esports a proveir-me, pel cap baix, d’una dotzena de dards més per assegurar-me que no veuria, mai més, a la seva cara, aquella expressió foteta. Però tota aquesta teràpia alliberadora va anar perdent efectivitat amb el temps i el meu neguit començava a vèncer la meva reticència a dur els dards a l’oficina.

Perquè les coses no acabessin com el rosari de l’aurora, vaig modificar l’exercici, apujant-ne el nivell: vaig tornar a la botiga d’esports i vaig comprar una petita ballesta. La duia cada dia amunt i avall en una bossa de mà junt amb unes quantes fotografies d’en Martínez i una grapadora. Així, quan sortia del despatx, me n’anava als afores de la ciutat, a un bosc solitari, les penjava escampades pels arbres, i em dedicava a fer punteria tan ràpidament com podia, complicant l’exercici fins al límit de les meves habilitats, que milloraven a marxes forçades. Ja feia molt temps que a la feina les relacions amb els companys s’havien tornat entre inexistents i mesquines, i la resta de la meva vida social, que, amb les sessions privades de dards ja s’havia anat reduint, ara tendia a zero, però jo no n’era conscient.

Mentre la meva interacció amb el món es simplificava considerablement, la meva vida interior s’enriquia amb cobdícia de fantasies venjatives i violentes; sense que em preocupés gens ni mica el que m’hauria d’haver esgarrifat, s’anaven tornant més sàdiques i refinades, i com més s’hi tornaven més em confortaven. D’aquesta manera, el període de la ballesta es va anar allargant i l’expressió del meu odi es mantenia continguda, però tot té un final. Em vaig veure obligat a socialitzar-me un altre cop, només una mica. Només l’imprescindible per poder accedir al camp de tir, per passar les proves per aconseguir una arma de foc; per apujar el nivell una vegada més. Com que amb tot això no m’havia tornat idiota, no vaig dur cap fotografia per fer punteria, i de fet, ja no la necessitava: podia evocar la imatge d’en Martínez amb tota naturalitat, fins i tot veia com queia cosit per les meves bales.

L’arma de foc, tot i que era més barroera, em donava una sensació de potència, de poder, que no m’havia donat la ballesta. Però la pràctica al camp de tir, reglat i limitat, no acabava de compensar la sensació de feréstega llibertat al bosc. I, estranyament, la meva ràbia va anar creixent, d’amagat de mi, mentre gastava bales i més bales. Vaig experimentar amb diverses armes que, de vegades, duia algun company de tir, algunes de força grans: però això no va evitar que la pressió seguís creixent inadvertidament i ara em trobo on em trobo. Aquesta tarda, he provat el morter que vaig aconseguir a la xarxa, quin terrabastall i quins forats que fa, hi cabria mig despatx en un de sol; això sí que és tota una experiència. He començat a pensar que un carro de combat podria ser extasiant, però no crec que l’arribi a provar mai, sento com s’acosten els comandos de la policia i m’adono fins on he arribat. Ara van encerclant el casalot que vaig llogar, a la quinta forca, al mig d’un ermot ignorat, per continuar la meva teràpia sense molestar ningú, però si són aquí hi ha algun detall que se m’ha escapat, fa una hora que s’acosten i són molts, potser cent, potser dos-cents. Coi de Martínez!, que no en tenia prou amb els dards?

Tweet