Faig punta al llapis. Mentre les darreres hores de l’any van passant, ben bé com si fossin fulles que cauen al terra, al jardí del temps, on cada any hi neix un arbre efímer; què deixa pas, a un de nou, l’any següent. És un jardí ple; de promeses de nous brots, i esquelets testimonials d’arbres passats.
No només hi ha arbres, al jardí del temps. Hi ha estels, i hi ha éssers vius, hi ha muntanyes, i hi ha éssers intel·ligents, hi ha rius, i hi ha éssers sensibles… Somnis, i malsons. Generositat, i egoismes. Trobades, i comiats. També hi ha inèrcia, i rauxa, i seny, i esperança. I, sí: també hi ha amor.
M’imagino un jardí de llapis petits, perquè sempre hi ha qui els aprofita, petits i menys petits, i les fulles tenen les puntes de tots els colors com un arc de Sant Martí i de tant en tant hi ha algun dels llapis esdentegat on ha fet niu una família d’ocellets també de colors. Tot molt bonic 😀