En altres temps havíem arrasat planetes provant les nostres armes, només per un cas si mai trobàvem una civilització tant avançada com la nostra. Espoliat sistemes sencers per satisfer les nostres necessitats. Fa mil·lennis que som els amos de tot allò que som capaços d’apuntar-hi, fins i tot l’energia de les estrelles petites és nostra i un dia ho serà la de les gegants. No hi ha res a l’univers que ens pugui aturar, ni les distàncies, cremem tota una estrella per saltar a una altra galàxia, no ens les acabarem mai i un dia saltarem a l’altre extrem de l’univers. I no ens aturarem… Però de moment ens entretenim.
Tenia amics que havien contractat un d’aquells viatges al Cinturó d’Orió, on feia prop d’un segle que havíem explorat tot un reguitzell de sistemes que havien estat abandonats per una estranya civilització de la que només en sabíem que no era absolutament aliena la nostra actual, tot i que era impossible que hi hagués hagut mai cap punt de contacte fins que un mil·lenni abans les primeres de les nostres naus hi haguessin arribat.
Quan tot interès científic havia desaparegut i hi havia la certesa que no podien proporcionar cap més avanç científic dels que ja havíem aconseguit oferien un bastíssim parc temàtic per a tots aquells que podien permetre-s’ho. L’Imperi Terrà era extens, molt extens i hi havia milers de treta-milionaris que és podien comprar un planeta, cap llei Terrana regulava els usos dels plantes no ocupats.
Així que hi havia planetes que s’havien registrat com a propietat d’empreses i particulars i d’altres que estranyament ningú havia reclamat. I en tots, d’una manera o altre, un podia fer el que volgués i els meus amics havien contractat una expedició a un d’aquest mons no registrats que era ple d’objectius, el van batejar Palmira. Un creuer els hi va dur en un viatge d’un mes sense escales i els va desembarcar amb els seus assessors i tot el material perquè hi estiguessin dos mesos terrestres.
Disposaven de lluitadors-aeris-unipersonals equipats amb la tecnologia més avançada i qualsevol equipament de terra que poguessin necessitar, i l’assistència dels equips experts llicenciats de l’armada espacial. Van destruir tot el que van poder durant els dos mesos que hi van ser, s’ho van passar millor que mai i encara va quedar planeta per tornar-hi un altre dia.
A mi tota aquesta destrucció no m’interessava, senzillament em semblava estúpida tanta destrucció per que si. Però havia sentit parlar d’un planeta, on totes les sondes imaginables n’havien fet inventari i havien sentenciat que no hi havia vida sensible, que s’havia convertit en un coto de caça i com sempre qualsevol que s’ho podia permetre podia fer-hi un safari. Era ple de les més grans i esfereïdores bèsties i constantment s’hi acostaven i s’allunyaven naus carregades de caçadors.
Però jo no era un caçador qualsevol, des de temps immemorials que el cap de la meva casa havia caçat la bèstia més gran del moment, 
un dels meus avantpassats havia caçat un dinosaure i fins i tot abans, encara que diuen que només son mites, un altre havia caçat un drac daurat. Jo vaig decidir que caçaria al més astut, vell i venerat cap de totes les manades dels grans dracs del planeta Cecil i tornaria a casa com un heroi dels temps dels meus avantpassats.
