Carta a la meva germana des de Palmira.

Germana: ja saps que, segons “elsmésvellsqueconservenlamemòria”, fa tres mil anys que els nostres habitem aquesta ciutat, de la mateixa manera que altres de la nostra especie habiten a totes les ciutats de la terra. Abans que es construís la ciutat els nostres avantpassats ja habitaven aquest tros de terra, com a totes les ciutats de la terra.

Per si un cas recorda, com fan “elsmésvellsqueconservenlamemòria”, que nosaltres, gràcies a l’empenta que va iniciar el rei Salomó, vam començar a prosperar geomètricament. Vam viure al caliu de l’Imperi Romà la millor època de totes, però va anar arribant la decadència, fins que al final un terratrèmol va reduir l’assentament a, només, un llogaret al costat de les ruïnes.

palmira

Ara, desprès d’uns temps en que les ruïnes han estat venerades per estranys vinguts d’occident, sembla que ha arribat una nova civilització guerrera. Però diuen “elsmésvellsqueconservenlamemòria” que aquests guerrers no son com els d’abans. Diuen que aquest no creen res, ni deixen res pel demà.

Els “elsmésvellsqueconservenlamemòria” pensen que aquest son una mica com nosaltres que reciclem tot el que és pot reciclar, però que no son com nosaltres perquè reciclar no és destruir. Diuen que no els entenen, tot i que son humans, diuen que no son com els altres humans.

Però no pateixis germana, tot i que destrueixin Palmira i, potser, a molts de nosaltres, els Coleoptera perviurem: només t’ho explico pel cas que no sabessis res més de nosaltres. Com que els Coleoptera no tenim sentiments, no patim i no som intel·ligents, només puc dir t’he que recordis el que expliquem els “elsmésvellsqueconservenlamemòria”, perquè un dia tu també puguis explicar-ho.

T’estimo germana, que tinguis sort.

 

 

Posted in Narracions, Prosa | 2 Comments

Fugida…

 

Es va despertar d’hora i feia força fred, el dia abans havia estat nevant i havia complicat encara més la seva existència. Era més d’hora del que volia, la nit abans havia anat a dormir tard perquè havia plegat tard de la feina. Darrerament treballava per les tardes i es sentia fastiguejat. Així que després d’aixecar-se per alleujar la bufeta se’n tornà al llit per descansar una estona més i, com acostumava a passar-li en aquest casos, no aconseguia adormir-se fins que a la prudent hora de dos quarts de nou va sonar el despertador. Va pensar que s’havia de llevar i de sobte tota la mandra que el colgava es va esvair. Gairebé d’un bot va sortir del llit, la llum d’un matí radiant entrava per la porta del balco, que no recordava haver deixat oberta, i una lleugera brisa jugava amb les fines cortines de gassa, s’hi atansà i apartant les cortines per sortir, sentí per tot el cos la carícia de l’aire i el suau tacte de les cortines. Li arribà la remor del mar i un cop a forà es troba a la amplia terrassa que feia cap directament a la platja; no li va semblar estrany que el seu balcó s’hagués transformat d’aquella manera perquè li era plaent i d’una carrera és llançà nu al mar.

Fugida

Posted in Microcontes, Narracions, Prosa | 2 Comments