Ja fa uns quants minuts que el tren s’acosta a l’estació, en aquesta vall oberta i silenciosa de l’altiplà la marinada em porta el so del xiulet des de molt lluny i estic acostumat a sentir-lo, fa anys que hi treballo. Però avui és un dia especial i potser trist, no hi haurà més xiulets del tren, ni soroll de locomotora, ni fum del carbó, ni cap més tren, de fet. La vall i totes les petites valls veïnes s’han anat despoblant cada cop més ràpidament amb les mines esgotades i les pastures contaminades. L’estació tanca, i tot el ramal de la línia tanca, han fet un túnel que el fa innecessari. Avui pujaré al tren i ja no hi quedarà ningú, serà com si aquella part del món desaparegués del mapa i fos esborrada de la història. El progrés modifica la realitat i m’empeny com una gota en l’oceà…
