Un llibre humit i trobat.

Tot va començar amb el fred als genolls. Després va passar un tren i es va despertar a l’habitació de l’hospital. De primer no recordava res.

Assegut al banc llegia un llibre vell que havia trobat una estona abans tirat per terra en un carreró fosc i humit. El llibre estava força atrotinat però se’n va compadir i el va recollir, el va embolicar en el mocador i se’l va posar a la butxaca de l’abric perquè la humitat s’anés eixugant. Va continuar la caminada fins que va trobar la placeta confortablement assolellada amb el banc providencial que li oferia repòs i l’escalfor del sol, cada dia. Al començar a llegir el llibre li va semblar que la història parlava d’un home perdut. Va llegir unes quantes pàgines que seguien parlant de l’home que s’havia perdut i al cap d’una estona va començar a sentir el fred als genolls. Primer només va ser una lleugera sensació gairebé subconscient, però després era una molèstia real, fins que es va començar a convertir en unes petites punxades de dolor. Un dolor que el va empènyer a aixecar-se, havia passat per davant d’una farmàcia una estona abans i va pensar que hi podria trobar ajuda. Els carrers eren buits.

Ignorava el creixent dolor dels genolls, mentre caminava, cercant la farmàcia que li semblava recordar més a prop del que estava resultant ser, no la trobava, i li va semblar que feia cinc minuts ja havia passat per aquella cantonada. Començava a pensar que s’havia perdut, com el protagonista d’aquell estrany llibre humit que s’havia trobat, i tant li semblava que donava voltes als mateixos carrers com que passava per llocs a on no havia estat mai abans, tot i que coneixia perfectament el barri. I de sobte es va trobar que al cap de munt d’un carrer anava a parar a un camp llaurat en mig de la ciutat i a l’altre extrem del camp hi havia una via per on s’acostava un tren xiulant, des de l’extrem on hi havia un pou. I en tota aquesta estona no havia vist ningú pels carrers, ni havia trobat la farmàcia, i s’havia perdut en un lloc que no semblava la ciutat que ell passejava cada dia.

I en aquest punt de la lectura va començar a sentir fred als genolls i va recordar que havia passat per davant d’una farmàcia i va ser llavors que es va despertar a l’habitació de l’hospital i no recordava res, encara.

Posted in contes, General, Narracions, Prosa | 1 Comment

La Fi del Món 2.0 i pico.0 (epíleg)

Les dues mosques ballaven arran de terra, al voltant dels plats del menjar i l’aigua dels gats, festejant encara. Tot just dos dies abans la festa era una gran bacanal, ple de mosques per tot arreu, però havien anat escampant la boira. Ja feia temps que el darrer humà havia sucumbit deixant el caos darrera seu i després d’ell els dos gats, atrapats en el món dels humans, també havien sucumbit embogits.

L’imperi de les mosques s’havia anat engrandint fins que un bon dia només en van quedar dues volant arran d’uns plats abandonats i ressecs. En algun racó hi havia d’haver els ossos pelats de dos gats i un humà. Una aixeta marcava el ritme, sobre el pas del temps congelat, amb una gota constant i persistent. Una llumeta feia pampallugues en un aparell anunciant un missatge… a l’hora que un tro llunyà anunciava una turmenta i les bèsties sàvies s’escapaven dels tolls d’aigua de la riba.

Una de les dues mosques es queixava a l’altra que ja res no tenia sentit si no hi havia humans a qui domesticar: quin sentit podia tenir la vida…

Posted in General, Microcontes, Narracions, Prosa | Leave a comment