Fa una setmana sentia el cervell a dins d’un microones… Avui els camps de davant de casa semblen frescos sota el cel blau clar tacat de trames de pinzellades blanques. Comencem un curs nou; ves quin concepte… Fa una eternitat comptava la vida per cursos. Després es van acabar i la vida va anar passant d’any en any, de Nadal en Nadal diria… I que és que m’agafa ara per voler tornar a la percepció de la vida tant… antiga? No és una regressió.
Podria esser una mena d’enyorança. Enyorança dels dies frescos de la infantessa i de la adolescència, generalment despreocupats i lleugers, tot i que no sempre. Potser un anhel d’alliberament de les responsabilitats. D’una llibertat sense vicis, ni prejudicis. Amb somriures generosos i honestos. I una intel·ligència innocent que ha estat escombrada pel pas del temps i la realitat quotidiana. O, potser senzillament, que els temps cada dia s’ha semblen més a aquells temps; tot i que molt més sorollosos… això si.
