Empesos pels dies, l’un darrere l’altre, els anys passen, en una seqüència inacabable. Com si fossin una onada, i nosaltres hi fóssim al cap de munt fent-hi equilibris. En sento la remor que no s’atura, i m’arriba de molt lluny, d’abans de mi i tot. Ve d’allà on em porta la memòria, i la memòria del record. Miro cap a ahir, i hi trobo l’infant que no està sol. Ell i jo cavalquem l’onada.
Al jardí del temps
Faig punta al llapis. Mentre les darreres hores de l’any van passant, ben bé com si fossin fulles que cauen al terra, al jardí del temps, on cada any hi neix un arbre efímer; què deixa pas, a un de nou, l’any següent. És un jardí ple; de promeses de nous brots, i esquelets testimonials d’arbres passats.
No només hi ha arbres, al jardí del temps. Hi ha estels, i hi ha éssers vius, hi ha muntanyes, i hi ha éssers intel·ligents, hi ha rius, i hi ha éssers sensibles… Somnis, i malsons. Generositat, i egoismes. Trobades, i comiats. També hi ha inèrcia, i rauxa, i seny, i esperança. I, sí: també hi ha amor.
