L’aranya del saló, amb tots els seus degotalls de cristall, il·luminava els passos de ball dels dansaires que omplien l’espai de moviment: un, dos, tres, quatre; un, dos, tres, quatre; un, dos, tres, quatre. Jo, que havia estat mancat de qualsevol mena de sentit del ritme, m’ho mirava des de un racó amb una copa de cava a la mà. Enfundat en un esmòquing llogat, m’havia de conformar mirant-la ballar, sempre, amb algú altre. Sempre em feia la sensació que surava, entre els braços del seu acompanyant de torn, amb un deix de gelosia me’ls imaginava amants. Sempre tan àgil i lleugera embolcallada en el seu vestit de festa, radiant felicitat, ben bé com si fos una fada. Jo cada any feia classes de ball per poder acompanyar-la, però mai no vaig aconseguir fer més de quatre passes seguides. Cada any hem anat tornant al ball i han anat passant, l’un darrera l’altre, sense que res no canviés, fins aquest. Aquest any és trist, ella no ha vingut, no hi és però jo m’he passat tota la vetllada com cada any, al meu racó amb una copa de cava a la mà, aquest cop però amb una llàgrima furgant per brollar.
Com cada any, quan ha acabat el ball, m’he escapat, discretament per la porta lateral. Quan ja era al carreró el porter se’m ha atansat i a cau d’orella, amb una veu tant rovellada pel temps com la meva, m’ha dit: monsieur, és francès l’home, tinc una carta per vostè. M’ha sorprès; tot i que ens coneixem de fa molts anys i mantenim la complicitat de coincidir sempre vestits per a la ocasió, jo amb l’esmòquing llogat, ell amb la lliurea de feina, potser llogada, també. No hem passat mai de saludar-nos amb el reconeixement dels veterans, ves a saber si no vam coincidir a Verdum… Me la van fer arribar no fa gaire per que la li dones, tingui, me la va atansar i va afegir, espero que siguin bones notícies. Amb prou feina li vaig donar les gràcies, em vaig quedar palplantat amb la carta a la mà mentre ell tornava a la porta. Una ràfega d’aire fred va travessar el carreró i em vaig mirar la carta tremolós, pensant si havia d’esperar a arribar a casa per obrir-la.
“Benvolgut company,” deia la carta,
“Tots aquest anys hem anat coincidint. Els he viscut amb plenitud i vull pensar que tu també ho has fet. Malgrat que no acabéssim mai de coincidir, a la nostra manera, ens hem trobat. No hem queda gaire temps ja, els anys m’arrosseguen i les forces m’abandonen. Només una cosa em manca, i és el fet de no haver ballat mai amb tu. Avui que els cirerers comencen a florir sento que no puc esperar més, em sento defallir però no vull marxar sense haver-ho fet…” i una lletra diferent afegia que ja no havia pogut escriure res més i que, complint la seva voluntat, em farien arribar la carta. Vaig respirar fondo. Per sort m’havia deixat dur per la calma, i havia esperat a arribar a casa per obrir-la, per que la impressió em va deixar clavat al tresillo. Aquell dia de la passada primavera que havien començat a florir els cirerers, havia estat el primer dia de la meva vida que havia aconseguit ballar una peça sencera…
