Què fas?, li vaig preguntar. Compto, em va contestar. Compto la curvatura del planeta. I com ho fas això, vaig voler saber. Em va mirar com si no m’hagués vist encara, semblava que em deia: pobret, no sap res, res de res. Després em va agafar la mà, em va fer girar cap a un turó que hi havia a prop i, tot assenyalant-lo, em va explicar: pujo a dalt d’un altell i compto polzes; va aixecar el braç, estirat cap al davant amb el dit polze cap amunt i la mà tancada, i va aclucar l’ull esquerre mirant amb el dret on apuntava el dit, tot il·lustrant la seva explicació. Em va mirar i li deuria semblar que no l’acabava d’entendre, perquè va afegir: trio dos arbres, a l’horitzó, o dues cases, o un arbre i una casa, o un pal de la llum, o qualsevol cosa que pugui servir i compto els polzes que hi ha de l’una cosa a l’altre. Llavors es va estar una estona callada, perquè jo tingués temps d’entendre-ho. Jo havia estirat el braç i comptava polzes entre un campanar i un pont. No sabia si ho entenia, el mecanisme vull dir. La explicació si que l’havia entès, però com aquell exercici servia per comptar la curvatura del planeta s’escapava de la meva comprensió. De fet, a hores d’ara, encara se m’escapa.
Llavors, amb un sobtat entusiasme, em va dir: podries ajudar-me a comptar la curvatura del planeta! La veritat és que jo no m’ho esperava i em va sorprendre, segurament li hauria passat a qualsevol què hagés estat al meu lloc. I no només no en tenia gens de ganes si no que, a més a més, destorbava tots els meus plans, així que li vaig dir que sí: no se com va sortir aquell sí de la meva boca! Ella es va posar molt contenta, reia i saltava i corria al meu voltant: gràcies!, cridava, ara si que veig que podré acabar la feina. Jo volia aturar-la però no podia, ella no parava i jo no podia dir-li que m’havia equivocat, que aquell sí havia de ser un no. Al final es va calmar, em mirava amb el somriure més meravellós que he vist mai, i em va dir: tu aniràs cap a aquella direcció, tot assenyalant cap a llevant, i jo aniré cap a aquella altra, que era cap a ponent, i ens trobarem a l’altre costat del planeta. I aquí em tens, fa deu anys que compto i penso que ja no queda gaire, que aviat haurem fet la volta al planeta entre tots dos i tornaré a veure la llum del seu somriure. Que és el que em guia.
(Gairebé cinc anys després d’haver-lo escrit n’he corregit unes faltes que hi havia i n’he polit estil. Ves a saber que faré d’aquí cinc anys.)
