Què fas?, li vaig preguntar. Compto, em va contestar. Compto la curvatura del planeta. I com ho fas això, vaig dir jo. Em va mirar com si fins aquell moment no m’hagués vist encara, la seva mirada semblava que em deia, pobret, no sap res, res de res. Llavors, al cap d’uns quants segons em va agafar la mà i em va fer girar cap a un turonet que hi havia aprop i, tot assenyalant-lo, em va explicar: Pujo a dalt d’un turó i compto polzes, va aixecar el braç estirat amb el dit polze cap amunt i la ma tancada, il·lustrant la seva explicació. Em va mirar, per veure si jo l’havia entès, i li deuria semblar que no l’acabava d’entendre per que va afegir: trio dos arbres, a l’horitzó, o dues cases, o un arbre i una casa, o un pal de la llum, o qualsevol cosa que pugui servir i compto els polzes que hi ha de l’una cosa a l’altre. Llavors va estar una estona callada, perquè jo tingués temps d’entendre-ho. Jo havia estirat el braç i comptava polzes entre un campanar i un pont. No sabia si ho entenia, el mecanisme vull dir; la explicació si que l’havia entès, però com aquell exercici servia per comptar la curvatura del planeta s’escapava de la meva comprensió. De fet encara se m’escapa avui en dia.
Llavors em va proposar que l’ajudés a comptar la curvatura del planeta. Em va dir amb un sobtat entusiasme: podries ajudar-me a comptar la curvatura del planeta. La veritat és que jo no m’esperava aquesta proposta i em va sorprendre, segurament hauria sorprès a qualsevol altre que hagés estat al meu lloc. I no cal dir que no només no en tenia gens de ganes, sinó que a demés destorbava tots els meus plans, així que li vaig dir que si, no se com va sortir un si de la meva boca. Ella es va posar molt contenta, reia i saltava i corria al meu voltant: Gràcies!, cridava, ara si que veig que podré acabar la feina. Jo volia interrompre-la, però no podia, ella no parava i jo no podia dir-li que m’havia equivocat, que aquell si havia de ser un no. Al final es va calmar, em mirava amb el somriure més meravellós que he vist mai. I em va dir: tu aniràs cap a aquella direcció, tot senyalant cap a llevant, i jo aniré cap a aquella altra, que era cap a ponent, i ens trobarem a l’altre costat del planeta. I aquí em tens, fa deu anys que compto i penso que ja no queda gaire, que aviat haurem fet la volta al planeta entre els dos i tornaré a veure la llum del seu somriure. Que és el que em guia.
