Després de llegir l’obra em va preguntar.
-Què vols dir?
-Què que vull dir de què?
Maleïda pregunta, que se jo que vull dir. Vull dir que no ho se, li hauria de preguntar als personatges i no a mi, jo només l’ha he escrit, l’obra, res més. Un dia havia escrit una senzilla frase. “Va sortir de l’espès bosc, havent perdut l’esma, ple de blaus i esgarrinxades. Mig arrossegant-se per terra com si fes veure que corria.” La resta va anar apareixent tota sola, de mica en mica, sense cap pauta, a batzegades. En Tom i la Laia van aparèixer espontàniament. I un altre dia va trobar el cadàver. I així tota la resta va anar apareixent, com si tingués vida pròpia i ell només en fos un observador que n’anés fent la crònica.
-Què que vols transmetre amb l’obra, quin n’és el missatge. Alguna cosa deus voler explicar, no?.
I ara vaig i li vento que no, que només és una història que va sortir sola i que em sembla que és una bona història. I ja està. Però això no ho puc fer, no em coneix de res i m’he de vendre, com a producte, vull dir.
-Del bé i del mal, parlo.
No és gran cosa. De fet és una bona merda molt trepitjada, però em dona temps. Alguna cosa trobaré per amanir la merda. Fa un gest amb la cara, aixeca una cella, és un interrogant, però no bada boca.
-Més concretament… de la violència absolutament gratuïta.
Perfumo la merda.
-De la soledat que porta a l’individu a enfrontar-se, inesperadament, a la violència.
La merda perfumada ja és al torn, ja li vaig donant forma, me’n sortiré. Es mou a la cadira, s’atansa lleugerament cap a mi.
-La teva obra és interessant… Té ritme… Però penso que és injustificadament violenta.
Maleit cabró, ara que me’n sortia i em deixa tirat. I encara xerra. Potser la propera obra t’agradarà més. La violència serà molt més… subtil. El protagonista és passarà tota la estona lligat, patint subtilment, amb elegància! M’aixeco amb un somriure quan encara no ha acabat. Quan es desperti lligat a la cadira el cap encara li farà mal…
