Se l’estimava tant que, quan va morir, el va fer enterrar amb la gorra que duia sempre, per que a les portes del cel Sant Pere el reconegués com l’home bo i feliç que havia estat en vida i el deixés passar, sense entretenir-lo més del compte.
Dedicat a la Carmen Gual Barrios
Avui és un dia gris i silenciós. No hi ha ocells. Ha passat un cotxe. Algú està fent servir un aparell elèctric, potser un aspirador. Un gos a bordat, lluny, solitari. Ha passat un altre cotxe, de tant en tant en passa algun, però sembla que passin silenciosament, amb una remor apagada. L’aspirador ha parat. Ara sento la veu d’un infant. Si ignoro aquests petits inconvenients, segueix sent un dia gris, silenciós i fresc. Un dia que convida a la reflexió, potser a la melangia si l’ànima ho demana. Un dia que anuncia els dies que han d’anar venint a partir d’ara. El primer dia de la tardor de l’any dos mil dotze.
