Ressona un tret llunyà, cada cop són més espaiats, i ens arraulim en mig de les runes d’una antiga catedral gòtica al cor d’Europa; agafem les armes amb seguretat i escoltem, només resta el silenci. Tanco els ulls i penso que això no s’acabarà mai. El vell Job, en veu molt baixa, em diu, saps que barrino Siset? Sempre barrina el vell Job i sempre m’explica el que barrina, tant se val si l’hi ho demano o no, tant se val si me l’escolto o no.
No espera que li contesti i continua: L’article primer, en veritat, no parla de llibertat i igualtat. Parla de la bondat, és per això, Siset, que ara som aquí tu i jo. Després de tants anys i tanta lluita ja no en quedem gaires de nosaltres, prou que ho saps. Ens defensem però no, per això, som millors que els que ens volen eliminar, també els eliminem si podem ni que sigui per supervivència, però al cap i a la fi, tots hem oblidat la part important: comportar-nos fraternalment els uns amb els altres.
S’atura per respirar pesadament, sempre penso que qualsevol dia és morirà i no serà d’un tret. El miro, amb una mica de compassió i tot, els seus ulls humitejats es troben amb els meus. Els meus es van assecar, plorant per la meva ciutat, després de saber que no n’havia quedat res més que una barreja de metall, formigó, pedra, plàstic, vegetal i carn, tot fos, convertit en una extensa planura radioactiva. Potser sí que té raó, potser sí que no era tant que fóssim lliures i iguals. Potser és tractava de viure sense voler tenir més que els demès. I què? Si al final no en quedarà res de tant egoisme!
Em distreu de les meves cabòries la seva veu rovellada: Ara som al cap del carrer, Siset, i aviat no hi haurà ningú que recordi el que podíem haver estat, les coses bones de que érem capaços, la bellesa que havíem arribat a crear. Tots els actes d’amor i generositat. Al final, haurà pesat més la part cruel i mesquina de la nostra naturalesa. Al final, no haurem deixat cap més rastre que un planeta tràgicament mort. No s’hi sentirà mai més el só d’un instrument musical ni la rialla d’un infant o el cant d’un ocell. No hi haurà cap mirada que s’aturi a contemplar una posta de sol ni les pàgines d’un llibre o… calla de sobte, i d’una revolada aixeca la pistola i dispara per sobre de la meva espatlla. Encara no ha caigut a terra el cos de l’atacant que jo ja estic disparant també als altres. Però, ara, ja no puc deixar de pensar.
Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
(Aquest relat ha estat inclòs en la presentació artística del Tornemi d’hivern.)
