Com deu ser morir-se, em preguntava. Potser com tancar els ulls i no sentir res de res, silenci absolut. I ja està? Potser depèn de com hom es mor. Si et mors d’una malaltia dolorosa, com un càncer que se’t mengi, a poc a poc, per dins, o agonitzant per ferides d’arma, potser d’una explosió, en mig d’una guerra; llavors: morir deu ser plaent, ni que només sigui per contrast. I si tota la teva vida has estat esclau, privat de l’exercici de la voluntat, sotmès al caprici i la crueltat d’un amo, fins al darrer sospir; deu ser alliberador escapar del domini, …ser lliure més enllà de la vida. I si et mors de manera inesperada i fulminant, sense ni adonar-te’n; potser llavors la mort és no res, i ni saps que t’has mort. Si fos ajagut al llit, en pau, desprès d’una vida plena i realitzada; seria com sentir-se estafat o, en la clarividència d’una vida complerta, seria, senzillament gratificant, com el colofó d’una obra ben feta.
No és que m’estigués morint quan tots aquests pensaments, i d’altres per l’estil, em van tenir entretingut una temporada. Ni és que estigués passant per un moment difícil i em temptés la idea de la mort. Aquestes cabòries, llavors, m’havien assaltat per sorpresa, sense cap raó aparent o, més ben dit, sense cap raó concreta; com si me les hagués trobat, fent autoestop, pel camí, i haguessin pujat al cotxe sense haver-me aturat. I el cas és que tampoc en feia cabal, motu proprio donaven voltes pel meu cap. S’hi van instal·lar una temporada, i, de la mateixa manera què havien començat, van desaparèixer; fins ara, fa una moment, que he pensat que estava a punt de tenir una mort horrible, probablement cremat, i he recordat aquella curta temporada. No se com serà la mort, vull dir un cop mort ara; probablement serà alleujant. Però mentre hi penso, aquests pocs segons que queden, mentre sento el meu cos atrapat en la ferralla del cotxe, i m’envaeix el temor que s’encengui, i hagi de morir patint, patint molt, escolto el so d’unes sirenes llunyanes, més enllà de la meva por. I ja no se res més…
Fins que em desperten unes sirenes llunyanes, potser les mateixes, i caic en una boira confusa. Em sembla que el dia és lluminós, però fa un moment era fosc. M’he mort i se m’acut que estar mort, en el meu cas, no sembla tant dolent. Pot ser que, fins i tot, el cel existeixi; com una boira lluminosa, on tinc la sensació d’estar surant. No sento cap dolor, no sento les cremades que, per força, m’he d’haver fet. Al cap d’una breu estona, l’eco d’algunes veus m’arriba a l’oïda, em sembla reconèixer-ne una, la de la meva mare: segur que soc al cel, ella fa anys que es va morir i, si hi ha res després, no pot ser a cap altre lloc. Em diu pel meu nom, em pregunta si la sento. No la veig, però sento que la veu, expressivament contenta -esverada-, s’apropa.
M’adono, llavors, que no és la veu de la meva mare, és la veu de la meva dona; però ella no és morta, no ho era, si més no, poc abans de que jo morís a l’accident. Em pregunta què com em trobo, jo vull dir que bé, que al cel s’hi està bé, però em sembla que no em surt la veu. Em diu que no m’esforci, jo no en tinc cap intenció, ara que disposo de tota la eternitat per fer el que sigui. Després diu que he estat de sort, i penso que sí, que potser no em mereixia gaire anar al cel. I continua insistint que he tingut molta sort i que, els bombers, van poder evitar que el cotxe es cremés: i me’n van treure. Al final no se què s’empatolla: que soc a l’hospital… Jo ja no escolto: si està tant bé al cel!
