Quan tenia deu anys, mentre va fer el curs de cinquè, va perdre sistemàticament una hora de la seva vida fent cal·ligrafia cada migdia després de classe. Per alguna raó recordava coses d’aquell curs, com la serra de marqueteria, el magatzem de fusta on compraven la fullola, la ferreteria on compraven les serres, ca la Farrera on compraven la pega-dolça i la regalèssia. L’àvia Matilde amenaçant de portar-los als «hermanos» amb el plat si no se’l acabaven tot. Però la cal·ligrafia era un càstig que li semblava del tot inútil i el temps va acabar donant-li la raó, després de quaranta anys encara li costava entendre la seva pròpia lletra.
De tot això res no tenia gens d’importància al costat del tren. El tren que des de sempre passava per davant de casa seva xiulant i fent tremolar tots els vidres i que, ja de ben petit, corria a veure passar entremig dels «visillos» a les finestres del menjador, sota l’esguard del Sagrat Cor amb una llàntia sempre encesa. I es va passar tot aquell any, quan podia, acompanyant-lo passeig avall tot el tros direcció Barcelona amb la bicicleta plegable que, el darrer gener, li havien portat els reis de casa la tia Mònica. El tren era la imatge del progrés en mig del fang de la calçada per on navegaven en katiusques i pantalons curts i genolls pelats.
