Dret, palplantat, en un dia gris, humit, ventós, amb les mans a les butxaques i el coll de l’abric aixecat per parar l’aire que glaça el clatell, encongit espera, amb els peus freds com el seu cor, que arribi el seu tren.

És a l’andana des de primera hora del matí, des de que la estació a obert a les cinc, de nit no s’hi atura mai cap tren, l’estació tanca i el personal descansa. Només és una estació de transit on els trens, els pocs que hi paren, s’hi estan el temps just per que pugin o baixin uns quants viatgers.

El seu tren no arriba i de fet no te bitllet perquè el seu tren no és cap d’aquells que paren allà ni cap altre, perquè en realitat no vol anar enlloc ni sap pas on podria anar. Passarà el dia a l’andana com si fos una estàtua, gairebé congelat, immòbil, esperant un tren que no espera. I, quan la estació tanqui a les onze, tornarà a casa.

Tweet