Les dues mosques ballaven arran de terra, al voltant dels plats del menjar i l’aigua dels gats, festejant encara. Tot just dos dies abans la festa era una gran bacanal, ple de mosques per tot arreu, però havien anat escampant la boira. Ja feia temps que el darrer humà havia sucumbit deixant el caos darrera seu i després d’ell els dos gats, atrapats en el món dels humans, també havien sucumbit embogits.
L’imperi de les mosques s’havia anat engrandint fins que un bon dia només en van quedar dues volant arran d’uns plats abandonats i ressecs. En algun racó hi havia d’haver els ossos pelats de dos gats i un humà. Una aixeta marcava el ritme, sobre el pas del temps congelat, amb una gota constant i persistent. Una llumeta feia pampallugues en un aparell anunciant un missatge… a l’hora que un tro llunyà anunciava una turmenta i les bèsties sàvies s’escapaven dels tolls d’aigua de la riba.
Una de les dues mosques es queixava a l’altra que ja res no tenia sentit si no hi havia humans a qui domesticar: quin sentit podia tenir la vida…
