Eren les dues de la nit i donava voltes al llit però em vaig adormir, fins que a les set del matí el radiodespertador del veí ens va despertar als dos, o si més no a mi si. Després el dia es va fer llarg, sobre tot la tarda fins les deu del vespre treballant a més de trenta graus sense comptar la xafogor. Però al final vaig arribar a casa, també hi feia calor però al obrir de bat a bat passava aire i era suportable. Com que estava aplatanat poc després de les dotze ja dormia, fins que a les cinc un mosquit impertinent em va despertar en fotent-se’n de mi a cau d’orella. Li vaig declarar la guerra però tot i aconseguir desfer me’n va ser una victòria pírrica, ja no vaig aconseguir res més que passar les hores entre la vetlla i el son, amb somnis lúcids d’algun neguit soterrat que se’m atansava.

El següent dia també va ser un infern i la nit si fa no fa, tot just m’estava adormint el gat va venir a jugar amb les cordons de les sabates, cosa que deu fer de tant en tant, però llavors em va desvetllar. Quan ja m’havia tornat a relaxar i estava a punt d’adormir me un altre cop va aparèixer un cotxe de sords a deixar a algú del carrer, amb la música pel gaudi de tot el veïnat i ells parlant per sobre encara. El meu altre jo es va aixecar, va baixar al carrer i els va massacrar amb tota mena d’armes; jo en tenia ganes, també, però vaig aguantar al llit contenint-me els minuts que van semblar hores que va durar això. Fet i fet eren les tres i al final em vaig adormir i després ningú més no em va despertar, o no en va ser capaç i vaig dormir fins al migdia, amb el temps just per dinar i tornar a la feina encara més cansat que el dia abans.

Que voleu que us digui, que després les coses van millorar, doncs no, no van millorar. La tònica general durant dues setmanes és aquesta. Quan no és el gat de casa és un gos del veïnat o el despertador d’algun veí, o un mosquit tot i que ara ja tinc un trasto d’aquells que diuen que els foragiten, o un cotxe discoteca de sords, o els veïns que xipollegen a la seva piscina de matinada i em fan venir ganes de presentar-mi, o les bafarades dels fems dels camps que un dia també els van adobar i ves que no en quedi cap per adobar encara, o el vent que porta esgarrinxades del concert d’un poble del costat…

I que més voleu que us digui, que la calor passarà, doncs si que passarà. Però mentre us ho explico amb els peus dins d’una palangana plena d’aigua amb glaçons, ben freda i un apòsit també ben fred al cap que em sembla que faré servir per refredar-me, també, els pebrots!

Apa bona nit!! Si és que podeu dormir…

Tweet