Sento uns passos que s’acosten. Sento uns passos que s’allunyen. Sento cruixir les fulles de la tardor escampades pel terra. I allà, en un replà, encara hi veig macisos de flors, supervivents del passat estiu. Sobre l’horitzó veig petites fileres de gent passar, famílies, alguns en bicicleta; passegen. L’aire és fresc, però el sol encara escalfa i jo sec en un banc esperant-te. Els verds de la tardor, a diferencia dels de la primavera, contrasten amb els ocres de la terra i el sol que baixa n’accentua encara més l’efecte.
Et diria q, possiblement, els colors de la tardor, és l’única cosa q m’agrada d’ella.
M’agradat.
M 😛
Gràcies Montse, un dia d’aquest vindré a veure els colors de la tardor a Valls.