En un lloc de la taca, del que no en recordo el nom, hi havia hagut no fa pas tant de temps una ànima empresonada entre parets de maons grisos. Això és una part de tot el que vaig poder llegir que hi havia escrit a les velles i esgarrifoses parets d’aquella tètrica institució. L’edifici era vell, rònec i trist, sobretot trist. L’aire era fred i el dia gris, massa gris per ser on era. Tremolava de fred, i sentia com havia començat a infiltrar-se en la meva ànima. Si, jo que era(i soc) una persona generalment feliç, havia començat a sentir com se’m glaçava el cor, i em preguntava com es podien sentir totes aquelles persones que sabien que no en sortirien d’allà, com jo, al cap d’una estona. Pel que jo sabia, la gent que regia aquelles institucions estava convençuda que feia el que havia de fer.
I jo estic convençut que si a mi m’obliguessin a banyar-me en aigua gelada em tornaria boig… que si em fregissin el cervell amb corrents elèctrics em tornaria boig… que si m’aïllessin en petites cel·les buides, lligat de peus i mans, em tornaria boig… De sobte la raó va cedir i vaig sentir com el forrellat es tancava darrera meu. Vaig sentir desconsolats plors llunyans i esgarrifosos crits propers. Vaig sentir esgarrifar-se la humanitat sencera plorant desconsoladament i vaig perdre el coneixement. Sentia pànic quan vaig començar a tornar en mi, pensava que estava vivint un malson d’una època que creia superada. Quan vaig veure el somriure preocupat de la meva dona vaig saber que me’n havia escapat. L’assistent ens deia que molta gent no pot resistir la impressió, que pateixen atacs d’angoixa, xocs emocionals… A mi em va semblar que hi havia quelcom més, quelcom real…
Graffiti in an abandoned mental institution.
http://www.lunefroide.fr/5424/abandoned-mental-institution.html
