Us explicaré el curiós cas d’uns angelets entremaliats que mai no van passar a la historia, com ho van fer els seus germans grans en Llucifer i companyia. De fet tampoc la van fer tan grossa com ells, pobrets!, encara eren cadells, d’àngel però cadells al cap de vall. I va anar, si fa no fa, així… Un moment que faci memòria, que d’aquella època en recordo ben poc, que ja en fa molt de temps. Si… un dels angelets es deia Putti; ja ho se, quin nom eh, va ser una broma del seu pare que era una mica tarambana, que al cel també n’hi havia. Però, si més no, en recordo el nom, que dels seus companys no en recordo cap.
El cas és que per celebrar l’aniversari d’en Gabriel cada any fèiem pastissets de cabell d’àngel, tot i que llavors no en dèiem així. Aquell any no era una excepció, i com cada any els menuts passaven per la cuina a tastar-lo, amb el permís del mestre pastisser, és clar. Però no hi era el mestre ni l’aprenent, així que en Putti i els seus amics, es van portar bé i només el van tastar el cabell d’àngel. Però, un cop tastat i tot i que eren bons angelets, no se’n van poder estar i no van parar fins que se’l van acabar. Com que sabien que l’havien feta grossa, van decidir solucionar-ho. Així que van ensucrar fideus de cabell d’àngel, que al cap de vall seria el mateix, no?, i van tapar la malifeta, o això van pensar. I no hi van tornar a penar.
L’endemà a l’hora dels postres, en Gabriel va anunciar que, com que el grup de querubins d’en Putti havia estat el més bo durant aquell any i que, per raons desconegudes, el cabell d’àngel que el mestre pastisser havia preparat pel postres s’havia encongit misteriosament i no n’hi hauria per a tots, havien decidit que enlloc de repartir-lo el donarien com a premi al Putti i els seus companys… La indigestió els hi va durar dues setmanes, però van ser coneguts per sempre més com els potiners d’en Putti, I quan es van graduar van ser els potiners d’ala blanca d’en Putti. Si més no així és com ho recordo.
Dedicat als Tarats pels relats.
