En una filera infinita d’equilibristes a on no hi ha primer ni darrer, perquè en realitat no és una filera és un cercle. El primer és una formigueta petita, en equilibri sobre una bola. El darrer és una gran balena, en equilibri sobre una bola. En mig un lleona, un ratolí, un cérvol, l’àliga, una elefanta, un dofí, una gata, un gos, un ós i si continuàssim no acabaríem mai més, tots sobre una bola, cada un sobre la seva, tots fent equilibris, cada un els seus equilibris. Tots mol aprop els uns dels altres, com en una dansa on cada un te el seu lloc i mantenint el seu equilibri fa el seu paper. Interrelacionant mentre mantenen l’equilibri ballen. I és un conjunt, un grup que ofereix un espectacle a l’univers que no te perquè entendre-ho, com a espectacle no te perquè tenir per força un sentit, ni per força ser bell, per força agradar. És una performance i pot esser interpretada segons els ulls, els sentits, el gust, el coneixement, l’odi… tant se val, de l’espectador.
L’univers n’és espectador, els planetes, les estrelles, les galàxies, la matèria foscor, el temps. Tots i cada un a la seva manera, els espectadors, hi posen més o menys atenció, o gens. El més probable és que passi del tot desapercebuda per la immensa majoria, perquè en la immensitat del cosmos no deixa d’esser una petita obra menor, una tragèdia que més fàcilment serà entesa com una comèdia per tots aquells que desconeguin les singularitats del lloc on s’interpreta. És la tragèdia de la tragèdia, no esser entesa, ves per on, el súmmum. I mentre esbrinem si és que hi ha algú que hi hagi parat la més mínima atenció l’obra continua, sense gaires variacions, en essència és força monòtona. Una dansa d’equilibristes en constant moviment, en constant interacció. Cada un al seu aire i tots procurant no destorbar-se massa. Però de tant en tant n’hi ha algun que rep la sotragada d’un altre, o fins i to d’uns quants i ha de fer esforços afegits per no caure i no deixar de ser part del mecanisme de la dansa. L’hipotètic espectador te la sensació que darrerament hi ha una interacció més forta entre els dansaires, li sembla com si estiguessin provant els límits de les seves forces, de la seva capacitat d’equilibri.
I de sobte un petit ratolí, que feia estona que aguantava les embranzides d’entre d’altres del cavall, no pot suportar més la pressió, perd l’equilibri i cau contra l’esquirol mentre la bola surt disparada contra la bola del cavall i cavall i esquirol que també estaven al límit tampoc tenen marge per aguantar. En un instant a traves de l’energia fosca de l’univers passa una llambregada i, en el moment de la tercera onada de col·lisions, hi ha miríades d’hipotètics espectadors: al cosmos l’espectacle de la reacció en cadena dels equilibristes és nou i probablement no es repetirà. D’aquí un segon o dos ja no quedarà cap equilibrista dret, tots hauran anat per terra i estaran llepant-se les ferires, incapaços de refer-se, les boles fetes bocins escampades per tot arreu. Al final haurà esdevingut un bon espectacle pel seu final, perquè el sistema s’havia corromput, feia temps que havia començat la seva decadència, era cada cop més injust i havia acabat autodestruint-se.
Després l’univers haurà tornat indolent a la seva rutina d’espectacles de supernoves, cúmuls d’estrelles, civilitzacions que viatgen per l’espai, galàxies engolides per forats negres… I els equilibristes potser deixaran de fer equilibris i inventaran una nova dansa equilibrada.
M’agrada com escrius, molt!…potser em perdo en el teu món particular tan ric en descripcions de sensacions o somnis que desconec -mai he sabut fer equilibris- Crec que es molt bo, Nicolau.
Moltíssimes gràcies!
La primera versió la vaig publicar el 5 de novembre de 2011. Quan tenia la espatlla luxada.