L’univers n’és espectador, els planetes, les estrelles, les galàxies, la matèria foscor, el temps. Tots i cada un a la seva manera, els espectadors, hi posen més o menys atenció, o gens. El més probable és que passi del tot desapercebuda per la immensa majoria, perquè en la immensitat del cosmos no deixa d’esser una petita obra menor, una tragèdia que més fàcilment serà entesa com una comèdia per tots aquells que desconeguin les singularitats del lloc on s’interpreta. És la tragèdia de la tragèdia, no esser entesa, ves per on, el súmmum. I mentre esbrinem si és que hi ha algú que hi hagi parat la més mínima atenció l’obra continua, sense gaires variacions, en essència és força monòtona. Una dansa d’equilibristes en constant moviment, en constant interacció. Cada un al seu aire i tots procurant no destorbar-se massa. Però de tant en tant n’hi ha algun que rep la sotragada d’un altre, o fins i to d’uns quants i ha de fer esforços afegits per no caure i no deixar de ser part del mecanisme de la dansa. L’hipotètic espectador te la sensació que darrerament hi ha una interacció més forta entre els dansaires, li sembla com si estiguessin provant els límits de les seves forces, de la seva capacitat d’equilibri.

I de sobte un petit ratolí, que feia estona que aguantava les embranzides d’entre d’altres del cavall, no pot suportar més la pressió, perd l’equilibri i cau contra l’esquirol mentre la bola surt disparada contra la bola del cavall i cavall i esquirol que també estaven al límit tampoc tenen marge per aguantar. En un instant a traves de l’energia fosca de l’univers passa una llambregada i, en el moment de la tercera onada de col·lisions, hi ha miríades d’hipotètics espectadors: al cosmos l’espectacle de la reacció en cadena dels equilibristes és nou i probablement no es repetirà. D’aquí un segon o dos ja no quedarà cap equilibrista dret, tots hauran anat per terra i estaran llepant-se les ferires, incapaços de refer-se, les boles fetes bocins escampades per tot arreu. Al final haurà esdevingut un bon espectacle pel seu final, perquè el sistema s’havia corromput, feia temps que havia començat la seva decadència, era cada cop més injust i havia acabat autodestruint-se.

Després l’univers haurà tornat indolent a la seva rutina d’espectacles de supernoves, cúmuls d’estrelles, civilitzacions que viatgen per l’espai, galàxies engolides per forats negres… I els equilibristes potser deixaran de fer equilibris i inventaran una nova dansa equilibrada.